L’home que veieu sol a escena es diu Rubén Ramírez. Va ser un nen prodigi i la seva gran virtut no tenia res a veure ni amb la música ni amb la interpretació, sinó amb la imitació. La seva poderosa habilitat mimètica el va portar a estar al costat de personalitats com Luis del Olmo, Antonio Mercero, José Sacristán o Javier Cámara. Durant els primers anys de la seva infància i adolescència va combinar l’escola amb platós de TV. Però un dia el telèfon va deixar de sonar. El món de l’espectacle no té pietat amb un nen de 12 anys. Ara en té 30 i com tothom, té una carrera, un master i cap feina. Per guanyar-se la vida ha de treballar de fuster en el negoci familiar amb el seu pare. Aquí el teniu, muntant l’escenografia del pròxim espectacle de la Flyhard, recordant i preguntant-se com ha pogut arribar fins aquí.

Un biòpic, monòleg i documental al teatre

Biopics en el teatre se n’han fet molts, i normalment utilitzant la ficció per explicar la realitat, és el cas Dalí, dels Joglars, Marat/Sade, Peter Weiss o Urtain, d’Animalario, etc. El monòleg és un clàssic dels escenaris, des de textos dramàtics fins a comediants amb una paret de maons al darrere, i potser ara que la cultura està a la UVI és més habitual veure’n, per això dels pocs costos de producció… En canvi, el teatre documental no es presenta amb assiduïtat davant els nostres ulls. I ara imaginem-nos una obra que barregi les tres coses: biopic, monòleg i documental. És a dir, que surti un personatge a l’escenari i sigui ell qui parla, i no l’actor, i el que ens expliqui sigui completament cert. Això és el que volem fer amb EL NIÑO DE LA TELE.

Però no és la primera vegada que a Pentateatre aborda aquesta modalitat. En el Pentateatre Vol. 3, una de les peces era això precisament. Portava el títol El Paco Donald, i consistia en què l’actor Paco Moreno relatés als espectadors per què volia ser actor i què era per a ell el teatre. Va ser una de les obres més emblemàtiques del Pentateatre Vol. 3, i la frase amb la qual acabava l’obra va convertir-se en el clam de l’espectacle: AMO EL TEATRO.
Ara la companyia es torna a presentar amb un espectacle sobre la vida d’un personatge. Però a diferència dels biopics habituals, nosaltres volem parlar de persones desconegudes, de perdedors i somiadors, com ho som la majoria. Ens agrada portar al públic històries meravelloses que es troben amagades dins la societat, però el que més ens agrada és que coneguin aquestes històries pixant-se de riure. EL NIÑO DE LA TELE és un monòleg, un biopic, un documental i també vol ser una bona comèdia: gags, imitacions, i darrere d’ells, la tragèdia… Perquè no hi ha drama sense comèdia. I no hi ha res millor que riure’s d’un mateix.

Pentateatre