L’Adelina es presenta a casa de la Lola, una dona ja gran i comunista de soca-rel, per conèixer de primera mà la seva lluita per recuperar el fill que li van robar en una presó a principis del segle XX. Quan les dues se sinceren, comencen un viatge de vint-i-cinc anys en què comparteixen les seves lluites més profundes i la recerca de la veritat juntament amb l’Eduardo, un advocat compromès, que també busca els seus orígens.

Un diàleg íntim i col·lectiu que ens convida a qüestionar els nostres valors i a reflexionar sobre fins on som capaços d’arribar per reparar una injustícia. I el poder, fins on és capaç d’arribar per impedir-ho?

L’octubre del 2018 vaig escoltar a El món a RAC1 una colpidora entrevista a Ana Páez, secretària de SOS Bebès Robats Catalunya. Explicava que l’any 1981, després de donar a llum, li van comunicar que la seva filla havia mort. Ella mai no ho va creure i, amb els anys, va arribar al convenciment que l’hi havien robat.

Aquell relat em va colpir i va ser la llavor d’Innocència i desig. Vaig contactar amb l’associació, vaig conèixer altres testimonis i vaig iniciar un intens treball de documentació. D’aquí van néixer la Lola, l’Adelina i l’Eduardo: tres personatges de generacions diferents units per una mateixa necessitat, conèixer la veritat.
Amb la direcció de Xavier Albertí i Mont Plans, Montse Esteve i Manel Barceló a escena, l’obra vol ser un petit altaveu contra l’oblit. Perquè darrere dels papers i les dates hi ha famílies que encara esperen una resposta.

Òscar Constantí Bosch, autor d’Innocència i desig