La Sandra i el Mateo estan casats “sobre el paper”: ella és de Barcelona i ell, xilè. El seu matrimoni neix d’un pacte d’amistat per protegir-se d’un sistema que els aboca a la precarietat i a les lleis injustes. Van fer aquest pacte d’honor. I ho van fer per amor. Però sostenir aquesta ficció acaba posant en risc allò més fràgil: el seu vincle.   

Quan, després d’un temps distanciats, la Sandra li demana un favor èticament qüestionable, tots dos es veuen obligats a encarar preguntes incòmodes sobre el deute, la responsabilitat i el sentit de la seva relació. Encara són amics? 

 Eu Manzanares, dramaturga i directora

 Fa uns anys, una amiga es va casar amb un bon amic seu, sud-americà. Però no es van casar perquè estiguessin "enamorats" en el sentit clàssic de la paraula. S’estimaven molt, sí; com a amics. Es van casar perquè per a ell podia significar tenir més oportunitats, personals i professionals, dins d’un sistema que fa de les fronteres geopolítiques una eina de menyspreu classista i racista. Així que tots vam tenir claríssim que el seu matrimoni responia a un profund acte d’amor.  Quan la Laura i el Nico em van proposar aquest projecte, de seguida vaig acceptar la seva invitació per motivacions ideològiques. Però, a mesura que aprofundíem en la història, ens vam adonar que el "gran tema" de l’obra no era tant si és lícit o no casar-se "per papers" —això ho teníem clar—; les qüestions de fons anaven més enllà: com defineix les relacions que tenim la nostra classe? Quina jerarquia ocupen les nostres relacions d’amistat? Què estem disposades a fer per amistat? 

Laura Riera i Nicolás Fuentes, idea original i interpretació

Aquesta obra neix del cansament d’haver de justificar les nostres relacions. De viure en un sistema que no només regula la nostra mobilitat, sinó també les nostres emocions, els nostres afectes i els nostres cossos. Neix d’experiències concretes: persones migrants que són constantment tractades amb desconfiança, exposades i violentades. 

Per què l’Estat necessita tenir l’última paraula sobre com construir un projecte de vida? Per què hem de traduir els nostres vincles en documents, evidències i normes que no ens representen? Quina mena d’amor és el que l’Estat accepta? Per què l’amor entre persones migrants es posa en dubte, mentre altres parelles no han de demostrar res? Per què existeix aquest doble estàndard? 

No fem aquesta obra per donar respostes. La fem per plantejar preguntes. Per posar sobre la taula una violència que moltes vegades és invisible perquè s’amaga en tràmits, en oficines, en formularis. Perquè vam aprendre a no dir-la per por, perquè qüestionar-la pot costar-nos papers, estabilitat i futur. 

Aquesta obra no és una denúncia en termes legals. És una exposició pública del que vivim, des de la nostra experiència migrant. I és també una forma de resistència. És per a totes les persones que han estat interrogades per estimar. Per a aquelles que han hagut de defensar les seves relacions com si fossin crims. Per a aquelles que s’han sentit soles en un passadís d’estrangeria. Per a aquelles que entenen que l’amor també pot ser una trinxera.