Ell i Ella estan a punt de casar-se. Ell és xilè. Ella és barcelonina. Ell i Ella s'estimen. Els va unir la seva passió pel teatre, el seu somni de ser intèrprets i el seu desig de fugir de la precarietat i de la violència institucional. La seva connexió va ser immediata, el seu vincle no ha fet més que enfortir-se i els sentiments de l'un envers l'altre no han parat de créixer. De créixer... i de complicar-se. Com en tota relació.

Però Ell i Ella, no són exactament "parella". Almenys, no en el sentit que dicta l'imaginari col·lectiu i les normes socials. No tenen una relació que la majoria definiria com a "nòvios", a la pràctica. Ell té la seva nòvia, també migrant. Ella, acaba d'embarcar-se en una hipoteca amb el seu nòvio català de tota la vida. Però Ell i Ella s'estimen tant, que van decidir casar-se perquè ell tingués més facilitats per regularitzar la seva situació legal a Espanya. Ell i Ella s'estimen, sí; en una profunda relació d'amistat.

La decisió de casar-se sacsejarà les seves vides, el seu entorn i les seves altres relacions. Els enfrontarà a judicis i prejudicis - tant seus com d'altres - i els portarà a fer-se moltes preguntes. Quines són les implicacions morals d'una situació com aquesta? Quins vincles podem o no establir més enllà de l'amor genuí? A mesura que els personatges se submergeixen en la tasca de simular una connexió íntima i de llarga durada, es veuen obligats a enfrontar preguntes difícils sobre qui són, quines motivacions amaguen les seves accions i quins límits morals estan disposats o no a traspassar per aconseguir allò que volen.

 Eu Manzanares, dramaturga i directora

 Una de les meves millors amigues, fa uns quants anys, es va casar amb un noi uruguaià a qui s'estimava molt, i amb qui encara a dia d'avui hi manté un important vincle d'amistat. Però la meva amiga i aquest noi no es van casar per estar "enamorats" en el sentit clàssic de la paraula. Es van casar perquè ell pogués obtenir els papers de ciutadania espanyola, sí. Però tots dos tenien claríssim que el seu matrimoni responia a un absolut i total acte d’amor.  Per tot això, i per d’altres coses, és fàcil d’entendre que, quan la Laura i el Nico em van proposar aquest projecte, de seguida em ressonés i no trigués en acceptar la seva invitació a crear-ne la dramatúrgia i la direcció. Però els motius més potents, les paraules més certeres, les tenen ells mateixos; la Laura i el Nico. Aquí van: 

Laura Riera i Nicolás Fuentes, idea original i interpretació

 Aquesta obra neix del cansament d’haver de justificar les nostres relacions. De viure en un sistema que no només regula la nostra mobilitat, sinó també les nostres emocions, els nostres afectes, els nostres cossos. Neix d’experiències concretes: persones migrants que són constantment tractades amb desconfiança, exposades i violentades.

 Per què l’Estat necessita tenir l’última paraula sobre com construir un projecte de vida? Per què hem de traduir els nostres vincles en documents, evidències i normes que no ens representen? Quina mena d’amor és el que l’Estat accepta? Per què l’amor entre persones migrants es posa en dubte, mentre altres parelles no han de demostrar res? Per què existeix aquest doble estàndar?

No fem aquesta obra per donar respostes. La fem per plantejar preguntes. Per posar sobre la taula una violència que moltes vegades és invisible perquè s’amaga en tràmits, en oficines, en formularis. Perquè vam aprendre a no dir-la per por, perquè qüestionar-la pot costar-nos papers, estabilitat, futur.

Aquesta obra no és una denúncia en termes legals. És una exposició pública del que vivim, des de la nostra experiència migrant. I és també una forma de resistència. És per totes les persones que han estat interrogades per estimar. Per aquelles que han hagut de defensar les seves relacions com si fossin crims. Per aquelles que s’han sentit soles en un passadís d’estrangeria. Per aquelles que entenen que l’amor també pot ser una trinxera.